Desconfinar fent servir les dades: control o empoderament ciutadà?

En un article recent, Yuval Harari ha definit les diferents estratègies que els països estan seguint per a fer front a la crisi del coronavirus com una cruïlla que marcarà el futur dels ciutadans en cada país: la disjuntiva entre vigilància totalitària i empoderament ciutadà.

Després de l'experiència de Corea del Sud, que va combinar l'ús de la tecnologia amb l'aplicació de tests massius per a la contenció amb èxit del virus en la primera fase, molts països estan tractant d'acompanyar la següent fase, la del desconfinament, amb propostes tecnològiques que responen d’una o forma o altra a la pregunta formulada per Yuval Harari. A grans trets, podem diferenciar entre els països orientals que opten pel paradigma del control de la població, i els països occidentals que optarien per empoderar el ciutadà.

L'ús de la tecnologia s'ha convertit en un element crucial a la Xina per a la prevenció d'una segona onada de contagis mentre la vida torna a la normalitat. Ho fan amb una aplicació integrada a Alipay o WeChat que classifica a les persones com a vermells, grocs o verds.

Cal dir que una cosa és utilitzar un codi de color per a informar un ciutadà i que ell mateix faci un ús responsable de la informació, i una altra és utilitzar aquest codi per a controlar i limitar tots els accessos i ús de serveis per part de la població com s'està fent a la Xina.

Hangzhou, la capital de la província de Zhejiang, es va convertir en la primera a adoptar el sistema de codis QR l'11 de febrer. En aquesta ciutat, escanejar un codi QR en un punt de control amb Alipay s'ha convertit en una part de la vida diària: ara tots han d'escanejar el seu codi en autobusos, trens, aeroports, oficines i fins i tot el seu propi edifici d'habitatges.

Les qualificacions per colors no són emeses per les empreses desenvolupadores sinó pel govern. El que està fent el govern és creuar totes les dades a la seva disposició per a mesurar l'exposició al virus i classificar cada ciutadà. Probablement estiguem davant el major experiment de big data per part d'un govern. Tot això és possible a la Xina perquè no existeixen lleis de protecció de dades. Estaríem disposats a sacrificar la nostra privacitat a Europa? Segurament no. El que potser veuríem amb millors ulls és un model similar al de Singapur.

Com hem vist, alguns països se centren en serveis basats ​​en la ubicació per a la lluita contra el virus. En el cas de Corea del Sud per exemple, ho fan utilitzant el servei de posicionament global (GPS) per a identificar a les persones que han estat molt a prop d'una persona infectada. Tot això planteja diversos problemes:

- Primer, l'ús de dades d'ubicació planteja un problema important de privacitat. Estem disposats a que una autoritat central sàpiga en tot moment on estem per a obtenir un grau de protecció de la nostra salut? En molts casos la resposta serà negativa, la qual cosa dificulta l'adopció generalitzada d'aquesta solució per la població  (als països on podem triar, clar).

- Segon, el GPS funciona bé en espais oberts però no tant quan es tracta d'entorns interiors (per exemple, dins d'un edifici no podem determinar a quina altura o a quin pis estem).

Per tant, a Singapur van decidir abordar el problema de la traçabilitat de contactes amb una altra perspectiva: van canviar la pregunta 'on', per la pregunta 'qui'. Al cap i a la fi, no importa tant on es produeix la transmissió, sinó els contactes propers que han tingut lloc al voltant d'una persona infectada.

Aprofitant les altes taxes de penetració mòbil a Singapur, van crear TraceTogether, una aplicació que utilitza Bluetooth per a fer traçabilitat de contactes. Els telèfons amb l'aplicació TraceTogether instal·lada s'envien entre sí un missatge que conté un identificador temporal. D'aquesta manera, si algú amb TraceTogether és diagnosticat amb COVID-19, compartirà la informació de la seva app amb el Ministeri de Salut perquè contacti altres usuaris de l'app que hagin estat en contacte proper amb l'usuari infectat.

A Europa s'ha anunciat una proposta de la mà del Projecte Pan-Europeu de Registre de Proximitat que Preservi la Privacitat (PEPP-PT) consistent en una app amb un funcionament molt similar a la de Singapur, encara que amb algunes diferències rellevants:

- Les dades que es recopilaran en aquesta app s'eliminaran a partir de 15 dies, temps màxim d'incubació del coronavirus.

- Les persones s'identificaran amb números anònims, i els positius hauran de donar la seva autorització perquè les autoritats sanitàries puguin alertar als ciutadans que hagin estat en contacte i emetre recomanacions de quarantena, sempre sense revelar identitats.

Fa molt poc hem sabut la solució proposada pels fabricants: la nova aliança entre Apple i Google per a una actualització dels seus sistemes operatius que inclogui una plataforma perquè els governs puguin implementar la traçabilitat bluetooth. Totes dues companyies són les responsables d'aquest sistema en el 99% dels smartphones del planeta, de manera que es resoldria el repte de l'adopció per la pràctica totalitat de la població. I aquest sistema permetria moure's pel món perquè hi hauria un sol protocol global.

Ens queda un llarg camí de desescalada del confinament i de lluita contra el virus. I no hi ha dubte que ho farem de la mà de la tecnologia. Però com ja s'ha comentat, una cosa és utilitzar la tecnologia per a controlar i limitar els moviments de la població (fins i tot dins d'una mateixa ciutat), i una altra cosa és empoderar al ciutadà a base d'un millor accés a la informació com estan tractant de fer els països europeus i ara de forma reforçada amb l'ajuda d'Apple i Google.

Com indica Harari en el seu article, “no hi ha dubte que hem de fer ús també de les noves tecnologies, però aquestes tecnologies haurien d’empoderar els ciutadans. Estic a favor de controlar la meva temperatura corporal i la meva pressió sanguínia, però aquestes dades no haurien d'utilitzar-se per a crear un govern totpoderós. Aquestes dades haurien de fer que jo pugui prendre decisions personals més informades.”